Àngel Burgas, escriptor: “Em sap greu pels qui no llegeixen: es perden el plaer de fer-ho"

Àngel Burgas (Figueres, 1965) ja fa anys que ens visita al Monturiol per xerrar dels seus llibres amb nosaltres, fidels lectors seus. Les històries dels nois i noies que retrata a la ficció s’assemblen molt a les que podem viure habitualment en la nostra realitat: problemes, amors, enveges, rivalitats.. Ens agradaria saber quatre coses de l’Àngel escriptor.

Quan vas decidir dedicar-te a ser escriptor?

Va ser després d’haver escrit un parell de “novel·les d’aprenentatge” (jo en dic així), per a mi, no per a ningú més. Un dia vaig acabar un recull d’històries i, per primer cop, vaig sentir la necessitat que el llegís més gent... la família, els amics. Aquell dia en què vaig decidir que potser no escrivia només per a mi, sinó per a altres, va ser quan vaig pensar per primer cop que em podia dedicar professionalment a l’escriptura.

De quin dels teus llibres et sents més satisfet?

Dels darrers! I dels que encara no he escrit! Sempre penso que ho faré millor. Ara bé, dels que ja he escrit, n’hi ha alguns que m’han deixat petja. No penso pas que siguin millors que els altres, però han generat expectatives o projectes. Entre ells anomenaria Adéu (2002), L’anticlub (2002) o Noel et busca (2012).

Et vas inspirar en la teva feina de professor per escriure L’edat del despertar?

Sí, és clar. No exclusivament L’edat del despertar, sinó tota la saga del club de la Cistella. La vida social i pedagògica d’un centre escolar, l’he viscuda des de les dues bandes, primer com a alumne i després com a profe. Segurament la saga conté elements trets de les dues bandes.

Hi ha algun personatge d’aquesta novel·la que sigui “real”?

Només n’hi ha dos, els bessons Tom i Jerry. Els vaig retratar com uns bessons que jo havia tingut a l’escola on treballava des de sisè fins a quart d’ESO. Es deien Nacho i Santi, i els vaig fer saber que els “faria sortir” en una novel·la.

Què t’agrada més: escriure per a joves o per a adults?

Cada estil té coses positives... Amb adults hi ha més promoció i amb juvenil, més vendes; amb adults hi ha menys contacte directe amb el lector i amb joves, més... El meu ritme de narrar i generar aventures casa bé amb els dos àmbits.

De què anirà el teu proper llibre?

Kamal i els alfabetistes (Edebé 2015) acaba de sortir. És una aventura esbojarrada, surrealista i molt divertida protagonitzada per un nano de 13 anys de pares turcs que viu a Berlín. Una mena de banda el persegueix perquè asseguren que és un d’ells, un alfabetista, que són persones musulmanes amb una taca a la pell en forma de lletra que han d’aturar la destrucció del planeta. El pobre Kamal no sap com encaixar aquesta història que, de mica en mica, es torna perillosa. L’acompanyen, aixó sí, el seu grup d’especialistes: la seva tieta Jasmin, que és un monstre; el seu amic mort Salomon, el cambrer punk d’una casa okupa veïna, un col·lega seu obsessionat pel sexe i un vell del barri molt fatxa a qui anomenen Hitler... Ja us podeu figurar quin panorama!

T’agradaria que es fes alguna pel·lícula basada en els teus llibres?

M’encantaria, perquè el cinema m’apassiona. I, a més a més, el meu estil narratiu és molt cinematogràfic i penso que els guionistes ho tindrien fàcil!

Com se t’ocorren els arguments dels teus llibres?

Hi ha coses que m’han explicat, que he vist o viscut, coses que he llegit, que d’alguna manera em motiven a tenir-les en compte (perquè m’emocionen, o m’anguniegen o em fascinen). Aquestes coses no tenen res a veure les unes amb les altres, però jo m’esforço a trenar-les en una història.

Quant de temps tardes per escriure un llibre?

Sempre en faig un parell a la vegada. És la meva manera de treballar. De vegades, si es tracta d’un encàrrec, m’he d’adaptar als temps que em proposen, però normalment m’agrada anar al meu ritme, sense pressions. Se’m fa difícil, doncs, parlar de temps real...

Continues treballant de professor?

Sí, ara sí. Torno a donar classes dos dies a la setmana. Sóc profe de dibuix tècnic al batxillerat.

Quin és el llibre que t’agradaria escriure i que encara no has pogut fer?

Els projectes que em fan gràcia, els acostumo a tirar endavant. Sempre. Escric el que vull, tinc aquesta llibertat. El llibre que vull fer, doncs, acabo fent-lo.

Com et sents més còmode: escrivint en català o en castellà?

Normalment escric en català. M’hi sento més còmode, i és la llengua que més estimo i la que faig servir cada dia. Ara bé, quan un projecte em demana el castellà, ho faig. M’agrada molt també el castellà, i molts dels meus autors favorits escriuen en aquesta llengua. La darrera vegada que vaig publicar en castellà (només) va ser l’any passat, el 2014. L’editorial Bambú em va comprar Kalimán en Jericó, una història dura que parla dels nens que viuen als carrers de Medellín, Colòmbia.

Com veus el món dels adolescents d’avui dia? Llegeixen?

Llegíem més els nens d’abans, però perquè els amants de la ficció no teníem les alternatives que tenen els joves d’avui. Actualment pots aconseguir històries de ficció (creatives, inventades...) en molts llocs, i abans només l’obteníem amb facilitat a través dels llibres. Ara bé, penso que qui no llegeix mai es perd una activitat de la vida que paga molt la pena. Em sap greu per ells, pels no lectors: es perden el plaer de fer-ho. 

Alumnes de 1r ESO