El text que llegireu, de l'Ernest Pibernat, es publicarà en el llibre de la XXII Mostra de Teatre dels Instituts Públics d'ensenyament de les comarques de Girona, que tindrà lloc a Blanes a començament de maig.
“En qualsevol ciutat o poble, un teatre
n'és un signe visible de cultura.” (Laurence Olivier. Actor i director de
teatre)
Són molts els pobles de les nostres
comarques que disposen d'espais teatrals perquè una bona colla de companyies
amateurs, o no, puguin lluir allò que sovint s'ha assajat durant un bon grapat
de mesos. Un teatre, al poble o a la ciutat , esdevé sempre un centre cultural
de primer ordre, una parada obligatòria que, en un moment o altre, tothom ha
fet. I Blanes n'és avui un exemple prou clar. Any rere any, la vila selvatana
es converteix per uns dies en el santuari del teatre d'instituts de les
comarques gironines, en la referència inequívoca de què el teatre és ben viu i
amb una salut de ferro.
“Programar teatre és pensar...és
implicar-se en la vida social, és compromís en la lluita d'aquesta societat.” (Alfonso Sastre. Dramaturg)
Fa goig de veure el munt d'obres que
cada edició de la mostra ens proposa. Obres de tot tipus que sovint ens menen a
la reflexió, al pensament, a la implicació i al compromís amb els companys de
repartiment, amb la direcció, amb la mostra...amb l'institut al qual
representem. L'àmbit de l'escena ens fa més solidaris, ens torna més generosos
i ens ofereix coneixences i reptes que potser ignoràvem, però que aquí prenen
forma: asseguts a l'Esbarjo o al Principal, a la fonda o al carrer sentim que
el nostre entorn social fa un tomb i s'entrellaça en un lligam perdurable i
sòlid.
“El teatre és això: l'art de veure'ns a
nosaltres mateixos, l'art de veure'ns veient-nos!” (Augusto Boal. Director
teatral)
Passa sovint. Gairebé sempre. Actors i
actrius, moments abans de sortir a l'escenari no són altra cosa que un manyoc
de nervis, uns sacs de dubtes on el neguit i la por solen fer-hi estada. I
sovint tenim por de veure'ns a nosaltres mateixos, por de quedar en
blanc...Sembla com si tot allò que hem assajat hores i hores volgués esvair-se,
fugir, desaparèixer. Però no. Només calen uns pocs segons d'escena perquè tot
torni al seu lloc, perquè gaudim del text i de la interpretació, per fer palès
l'art de veure'ns veient-nos.
“Si la gent vol veure només les coses
que pot entendre, no haurien d'anar al teatre, haurien d'anar al lavabo.”
(Bertolt Brecht. Dramaturg i poeta)
La gran diversitat d'obres que la mostra
ofereix fa que de vegades en trobem alguna que ens costa de lligar-la. Les
causes poden ser múltiples: des de la poca atenció que potser hi hem parat,
fins al fet d'assistir a una obra certament enrevessada, filosòfica, gairebé
surrealista. Altrament, tots tenim clar que la diversitat d'alumnat que s'hi
aplega – de 1r d'ESO a batxillerat- fa complicada una entesa absoluta i
universal. No cal. També es bo de veure allò que se'ns escapa, allò que fan
alumnes més grans, allò que no entenem del tot. Ens fa més savis. Segur.
“Sabeu per quin motiu triomfa el
teatre? Per quin motiu la gent va al teatre? Doncs perquè el teatre no tracta de res
en concret. Tracta de la vida. És la vida.” (Peter Brook. Director de cinema,
òpera i teatre)
Però a qualsevol obra de teatre sempre
som capaços de descobrir-hi alguna escena que ens fa pensar en nosaltres, en
algú que coneixem, en alguna situació viscuda o desitjada. I aquesta és la
gràcia del teatre: veure'ns reflectits damunt d'un escenari perquè en definitiva
és com una segona vida. Passa de tot i no passa res, tot és rutinari i
excepcional alhora. I aquesta n'és la seva màgia. I és per això que hi anem,
perquè en el fons tracta de nosaltres, de les nostres emocions i alegries, de
les nostres pors i de les nostres misèries.
“En acabar la comèdia es van dividir
els parers: uns xiulaven en en Pous i els altres en en Pagès.” (Josep M. de
Sagarra. Escriptor)
Crítics. Tots portem un crític teatral
dins nostre. Aquí mateix, avui. De ben segur que tots nosaltres, així que s'ha
acabat una representació, en fem una valoració més o menys acurada. Ens ha
agradat o no , els actors i les actrius han estat més o menys encertats, el
tema estava bé o no, el vestuari, els llums, l'atrezzo... Per sort, però ,no
arribem mai a l'afirmació que Josep M. de Sagarra feia d'una comèdia no massa
reeixida de Josep Pous i Pagès. Solem convertir les crítiques en aplaudiments i
les errades en ànims. I és que sabem, que un moment o altre, nosaltres en serem
els examinats.
“Eduquem els nois i noies per anar al
teatre, al cinema, al circ. Això és educar-los en la cultura.” ( David Larible.
Pallasso )
No fa gaire, en marc del festival
internacional de circ que es va fer aquest passat febrer a la ciutat de
Figueres vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure David Larible. Realment molt
bo. De fet el consideren el millor pallasso del món. Va ser un espectacle
preciós, però també em van colpir els mots adreçats a l'educació dels nois i
noies: eduquem pel circ, pel teatre, pel cinema... -deia-. Vaig pensar de
seguida en les hores i hores que molts de nosaltres dediquem a l'escenari, en
els assajos, en els entrebancs, en repetir una i mil vegades allò que se'ns
encalla, en la satisfacció de la feina ben feta. I vaig pensar en la Mostra.
“La nostra droga és el teatre. Hauríem
d'assistir a una cura de desintoxicació. Però no volem!” ( Concha Velasco.
Actriu)
I és per això que any rere any torna la
Mostra. Necessitem la nostra dosi anual de teatre a l'engròs, retrobar els
escenaris, els companys, les crítiques... Cal injectar-nos de nou el verí del
teatre, fer córrer per les venes desenes d'històries inventades, personatges
impossibles, falses veritats i mentides plausibles. I això és la força del
teatre, la força de la Mostra, la nostra força. Potser sí que ens caldria una
cura de desintoxicació. Però no pas ara. Ni mai, espero.
Benvinguts.
Ernest Pibernat i Bosch
INS Narcís Monturiol
Figueres
