Last Call to Stansted

Dimecres 17 de febrer els alumnes de 3r d’ESO es van despertar a les dues de la matinada amb l’objectiu d’emprendre un llarg viatge cap a la capital del Regne Unit. A les tres del matí van agafar l’autobús en direcció a Barcelona. A dos quarts de sis ja eren a l’aeroport del Prat, i, amb molt d’estrés i fatiga, finalment van arribar a Londres.

Un cop establerts a l’hostal, els alumnes es van acomodar a les seves habitacions, on van descansar després d’un llarg i cansat dia. A l’endemà els esperava una jornada molt intensa per la ciutat. Es van despertar, i després de gaudir de l’esmorzar que l’hostal els havia proporcionat, van sortir en direcció a Candem Market, un curiós carrer ple de botigues i comerços, on hi van passar el matí. Allà van poder disfrutar d’extravagants productes i comprar alguns souvenirs per a les seves famílies. Van dinar i, a la tarda, van fer una ruta turística per Chinatown, i altres llocs del centre de Londres, com ara Oxford Street, la riba del riu Tàmesi i la zona del Big Ben. Finalment, van anar a sopar al Covent Garden.

El matí següent, ja preparant-se per tornar, van haver d’abandonar les habitacions i deixar les maletes a una sala de l’hostal. Van dirigir-se a Buckingham Palace. Després de creuar Hyde Park, van arribar-hi. Allà, van ser testimonis del tradicional canvi de guàrdia. Havent dinat, van retornar a l’hostal per darrera vegada, ja que havien de marxar cap a l’aeroport. Van agafar les maletes i van emprendre el llarg viatge que els esperava fins a Barcelona. Un cop arribats, i després d’haver passat el control de duanes, van pujar a l’autobús, on van poder descansar fins a l’arribada a Figueres, aproximadament a les tres de la matinada.

Tot i el primer dia decebedor a l’aeroport del Prat de Barcelona, en el qual hi va haver moments de tensió i una certa desesperació arran de la pèrdua de l'avió de Ryanair, els alumnes de 3r d’ESO han fet una valoració molt positiva del viatge.

Els alumnes creuen que les sortides a països estrangers fomenten l’autosuficiència i milloren les seves capacitats comunicatives. També creuen que és bo conèixer noves cultures i llocs d’interès.

Raimon Casanovas, Tomeu Juanola i Adrian Seicean

Obrir camins formatius: el grup de Projecte de 4t ESO

A l’actualitat, molts joves, en veure que no poden seguir estudiant per determinats motius, deixen l’institut. No tenir el títol de l’ESO implica que es tanquin moltes portes al llarg de la vida, en l’àmbit laboral.
És per això que fa uns anys es va crear un espai per ajudar els joves que per qualsevol motiu, ja sigui econòmic o social, no volen seguir estudiant.

Parlem amb la Rosa Rodríguez, la coordinadora del grup d'alumnes de Projecte de l’institut Narcís Monturiol.

Què és exactament Projecte?
És una reducció de matèries a canvi d’unes pràctiques formatives o estades a empreses. Projecte es correspon amb un grup que se’n diu diversificació curricular. El que es pretén des del departament d’Educació és flexibilitzar el currículum, és a dir, adaptar les matèries als alumnes que necessitin una mica d’empenta. Aquí, al nostre institut, ja fa temps que existeix.
A part d’intentar que els joves tinguin un millor futur, els aconsegueixen un treball, estant-hi de pràctiques. Hi van tres cops a la setmana, als matins.

Escullen ells les empreses amb què volen col·laborar, o les decideixen els professors?
Nosaltres comptem amb un número d’empreses col·laboradores i el que fem és adaptar els perfils de cada nen en aquelles empreses que tenim. A vegades, quan hi ha un perfil d’alumne que no es correspon amb el de les empreses, intentem buscar altres empreses o a vegades fins i tot les famílies ens parlen de veïns, coneguts i amics que podrien estar interessats a col·laborar amb nosaltres. Però nosaltres sempre deixem molt clar que les empreses que tenim són les que són, i llavors són els alumnes que s’han d’adaptar a les empreses.

Parlem amb la Jennifer, la Najla i l'Aziza, les úniques noies que són a Projecte. Ens interessa saber com és que van escollir fer Projecte, o si simplement era l’única opció que els quedava. També quin va ser el factor desencadenant, i què en pensen elles, d’aquesta iniciativa.

Vau escollir vosaltres anar a Projecte?
Jennifer: No, la Rosa ens ho va proposar, en veure les notes del setembre. Ens va dir que féssim això, ja que potser seria una bona idea.
Najlaa: A mi, igual. Jo vaig acceptar perquè per a mi és com una segona oportunitat per treure’m l’ESO.
Aziza: Jo també. Les notes no és que anessin gaire bé, per això vaig acceptar la proposta.

Quines matèries teniu?
Jennifer: matemàtiques, català, castellà, socials i ciències.

A quina edat podeu entrar a Projecte?
Aziza: Si repeteixes un cop en l'ESO, ja pots entrar a Projecte.

Preferiríeu anar a classe normal, o ja us agrada ser a Projecte?
Aziza: Sincerament, prefereixo mil cops Projecte. És més fàcil i dinàmic per a mi.
Jenny i Najlaa: Nosaltres també.

Vam entrevistar també altres nois de projecte, i vam arribar a la conclusió que aquesta iniciativa motiva els joves que no tenen els recursos o tenen dificultats per treure’s l’ESO. És com estar en una classe normal, però amb menys alumnes i una reducció de matèries. La majoria de nois i noies prefereixen fer projecte que no pas classe normal.
Fa uns anys, un grup de nois i noies de projecte i aula oberta van crear diversos materials didàctics. L’objectiu d'aquesta activitat era conèixer l’inventor empordanès Narcís Monturiol.

A la pàgina web d’aquesta activitat s’hi pot trobar un conte, una cançó, i informació sobre la contaminació al mar. També hi ha un munt d’arxius desagregables. Tot va ser creat pels antics alumnes de projecte i aula bàsica. Actualment aquesta pàgina web no es troba activa.

Cindy Gómez, Jhonathan Soliz, Wilher Barrios

Sempre has de perdre la vergonya davant d'un públic

El passat dia 3 de desembre la Muna Kande, que fa 3r B, i jo vam anar amb la professora de català, la Sara Beltran, a l’escola Anicet de Pagès, a la classe de 4t, a fer un regal de lectura. Els contes que vam llegir eren "Els problemes del pescador" i "El cavall blanc".

El dia que hi vam anar va ser una mica desastre. Era la primera vegada que fèiem una lectura en veu alta davant d'uns nens que no coneixíem de res. Només coneixia el meu cosí, i llegir davant d’ell em feia molta por.

Uns dies abans d’anar a l’escola, la Muna i jo vam quedar amb la Sara a l’hora del pati i vam estar llegint, mirant com ho podíem fer. Com que era la primera vegada, no en teníem cap idea.

Van arribar les quatre de la tarda i ens vam trobar amb la Sara a l’escola. Vam entrar a classe i els nens estaven fent plàstica. El mestre que tenien era el meu mestre quan jo anava a l'escola Vilamalla. No m’esperava que fos allà. Em vaig posar tan nerviosa que no em sortien les paraules.

Vam començar a llegir i, quan vam haver acabat, vam demanar si tenien alguna pregunta o no havien entès alguna paraula. Alguns alumnes estaven despistats pintant i no van estar prou concentrats.

Quan vam marxar, vaig dir que no hi tornaria mai més, perquè no m’havien fet prou cas. Però després vaig pensar moltes coses. I tres d’elles són:

1. Ara sé el que és quan la profe està explicant i jo xerrant.

2. Mai m’he de rendir, perquè jo vull ser de gran mestra de nens petits, a la llar d’infants.

3. I l’última, que ho haig d’aconseguir, perquè en un futur m’anirà molt  bé sortir-me’n. Perquè haig de perdre la vergonya.

Fer un regal de lectura m’agrada molt, i a poc a poc estic perdent la vergonya.

Alba Méndez

Ernest Pibernat: "Al febrer ja comencem una segona obra amb el professorat"

Ernest Pibernat és professor de català del nostre institut i l'encarregat de les optatives de teatre de 2n i 3r d'ESO. El 2014, amb una vintena de professors, va dirigir la representació d'Els Pastorets del Monturiol, una versió pròpia del clàssic de Folch i Torres. Enguany, després de tres representacions a Sant Climent Sescebes, Peralada i Olot, l'han dut per primer cop a Figueres, a la Cate.

Va ser idea teva fer una versió del clàssic català?

No, va ser una idea d’uns quants professors del Monturiol que volien fer una obra de teatre. Jo els vaig proposar de fer els Pastorets.

Quant vas tardar a escriure el text?

Escriure és ràpid, però després es va retocant. Més o menys vaig tardar un mes.

Vas pensar en un repartiment concret o vas demanar voluntaris?

Alguns papers estaven escrits per a uns profes concrets, però no tots.

Tornareu a representar l'obra?

En principi, la nostra intenció és representar-la cada any.

Quan vau representar-la per primer cop, vau quedar satisfets?

Sí. L'obra i els actors van estar molt bé i vaig quedar molt content.

Quines modificacions es van incorporar aquest any?

Aquest any s’han afegit molt poques modificacions. Hem hagut de canviar algun actor perquè hi ha professors del curs passat que ja no són a l’institut, però el curs vinent sí que hi haurà algun canvi.

Saps si algun altre institut fa una representació pròpia dels Pastorets originals?

No sé si hi ha cap altre institut per aquí que faci uns Pastorets, però hi ha els Pastorets de Figueres, que es representen cada any. Jo els he vist i són molt recomanables.

Canviaries l’ofici de professor per a dedicar-te al món del teatre?

No. Fer de professor m’agrada, igual que el teatre, però el teatre és més aviat una afició.

Estàs pensant en una altra obra? 

Sí. Ara al febrer comencem els assajos amb el professorat. És una mena de “remix” entre dues obres, i ja veurem què surt.

Quan espereu representar-la?

Voldríem representar-la el mes de juny, però ja ho veurem. 

Pep Barba, Dani Blanco i Tito Barba

Els Pastorets, vistos per tres alumnes

El dia 18 de desembre, a La Cate es va fer la representació de l'obra Els Pastorets del Monturiol, a càrrec d'un grup de professors de l’institut, sota la direcció d’Ernest Pibernat.

Amb motiu de la representació, vam prescindir d’assistir a la estrena de la pel·lícula Star Wars: The Force Awakens per poder oferir-vos l'exclusiva sobre aquesta versió lliure del clàssic de Folch i Torres i el treball que hi ha al darrere.

La transformació

Van ser els brillants alumnes i professors d’estètica i perruqueria els encarregats de transformar, mitjançant maquillatge i pentinats, els professors que tots coneixem en els diversos personatges que representaven. Vam poder observar, per exemple, l’envelliment d'en Tomeu, la baixada del cel de l’arcàngel Miquel, la transformació en fúries del infern… Naturalment, aquesta caracterització excel·lent va complementar l'actuació dels professors per aconseguir el seu objectiu: una interpretació més realista.

El treball dels tècnics

Tota obra necessita uns actors, però també un director que s’encarregui de triar els cançons, els efectes, decidir sobre la il·luminació, escollir el decorat…

A més, es necessita un director tècnic que s’encarregui de canviar la il·luminació al llarg de la obra, de posar la música en el moment indicat…

L’Albert Portas, juntament amb un professional de la Cate, van ser els tècnics que, seguint magistralment les indicacions de l’Ernest, es van encarregar d'arrodonir la representació amb l’apartat tècnic.

La representació

Aquesta versió còmica del clàssic català va ser, sens dubte, genial: una representació plena de detalls graciosos.

Per exemple, la publicitat exigida a l’arcàngel, els curiosos noms dels dimonis, el GPS dels protagonistes o el peculiar himne dels inferns són alguns d’aquests detalls, alhora curiosos i còmics, que van arrencar las riallades del públic.

L'obra ens va semblar magnífica i la recomanem a tots els lectors. Si desitgeu una crítica professional, podeu llegir la que es va publicar en aquest mateix bloc (http://ictinews.blogspot.com.es/2016/01/uns-pastorets-que-fan-monturiol.html).

Preguntes als actors

Vam parlar amb alguns dels actors per saber com havia estat la experiència de repetir per segon any els Pastorets. Afirmen que aquesta vegada els va ser més fàcil aprendre's el text, ja que la majoria d'ells actuaven per segon any consecutiu.

Bé perquè els feia il·lusió o per la intriga de com seria representar una obra de teatre, la qüestió és que els professors van accedir a participar als Pastorets; l'obra no hauria estat tan entretinguda sense els nostres profes.

Ens han dit que ha estat una experiència molt divertida i que tornaran a repetir-la el curs vinent. 

Pep Barba, Dani Blanco i Tito Barba 

Prohibit no tocar

Publiquem en aquesta entrada del bloc tres textos sobre l'exposició "Experiències matemàtiques. Prohibit no tocar". El primer és de Xavi Cuadrado, professor d'educació física; els altres dos, d'Oussama i Ayman Ben Moussa, alumnes de 4t B. Entre el segon i el tercer textos publiquem un àlbum de fotos de la visita, amb alumnes de 3r ESO.

Inaugurada el 14 de gener i complementada amb actes paral·lels a diferents espais de Figueres, l'exposició "Experiències matemàtiques. Prohibit no tocar" tancarà el seu cicle al Museu de l'Empordà el proper 10 de març. Una itinerància que l'ha dut a trenta poblacions gràcies al treball de professionals com ara Helena Cusí, la coneguda professora de matemàtiques figuerenca, recentment desapareguda, a qui s'ha dedicat el memorial. 
L'exposició està organitzada pel Museu de Matemàtiques de Catalunya (MMAC) i té l'objectiu d'apropar les matemàtiques a tots els públics i de fer-les més reals i significatives. La mostra s'organitza en mòduls amb jocs i diferents experiències lúdiques manipulatives on està "prohibit no tocar". 
Al llarg d'aquests dos mesos tots els centres de secundària i els col·legis de Figueres hauran passat per la mostra. Centenars d'alumnes hauran estat convidats a pensar, entendre, resoldre o conèixer les molt diverses utilitats de les matemàtiques i hauran pogut gaudir dels reptes proposats.
Recordeu que "les matemàtiques són una ciència exacta, llevat de quan t'equivoques".

Xavi Cuadrado

El divendres 19 de febrer vam anar a visitar per primera vegada el Museu de les Matemàtiques, dintre del Museu de l'Empordà. Era un dia fred i no sabia com seria aquest museu. L'objectiu era ensenyar que les matemàtiques tenien coses en comú amb l'art, veure que no són avorrides. L'exposició està dedicada a Helena Cusí, una professora de matemàtiques que tenia il·lusió per dur l'exposició a la ciutat de Figueres. L'exposició va ser idea seva, però va morir l'any passat, dia 21 de setembre, sense poder veure realitzat el seu desig.

En primer lloc, vam entrar en aquest museu i ens van proposar activitats entretingudes semblants al sudoku, a través de peces de lego sobre una superfície. Tots els jocs tenien una jugada específica per guanyar sempre. Més tard, dividits en dos grups, vam jugar a activitats de raonament, mentre que l'altre grup va anar a visitar l'altra part del museu. Tots pensareu que un museu de matemàtiques no ha de ser divertit, però aquest sí que ho és. Et pots divertir amb la geometria, amb les ombres xineses... Com que les matemàtiques es fan divertides, és més fàcil comprendre-les.

Quan va arribar l'altre grup, ens va tocar visitar la part més interessant. Era l'activitat dels jocs. Els jocs eren difícils de resoldre i alguns tenien trucs. El que més em va agradar van ser les figures geomètriques que es creaven a partir d'altres figures geomètriques. Hi havia un rectangle amb una figura geomètrica dibuixada i havies de completar-la amb peces geomètriques de fusta. Era entretingut perquè havies de girar moltes peces per acabar formant la figura. També em va agradar la torre geomètrica, que representava la torre Eiffel. El que ho feia més sorprenent era el mirall, que feia que la torre aparegués en totes les direccions.

Hi havia moltes coses més i podies estar-te molt de temps tocant i observant. Finalment, havies d'elegir una de les activitats realitzades. Tots els jocs tenien una petita explicació. Jo n'he triat dos: les tres anelles que s'agrupaven a partir d'imants i l'activitat de completar un bitllet de cinquanta i un de cent euros amb figures geomètriques. Totes dues activitats tenen trampa. Semblen fàcils, però són bastant complicades. 

La nostra professora de matemàtiques ens ha dit la veritat: "No t'ho perdis, perquè val la pena". L'exposició tancarà el mes de març. Afanya't i veuràs que les mates tenen una part divertida!

Oussama Ben Moussa (4t B)

Era el començament d'un dia fred, ennuvolat i amb molta boira. A causa d'una excursió, m'havia saltat les primeres hores de classe. M'havien comentat que era una sortida d'una matèria que no solia agradar a tothom: les matemàtiques, una matèria que sempre havia sigut un obstacle per mi. Vaig pensar que anàvem de visita a un museu de matemàtiques, que potser no estava tan malament.

No vaig tardar gaire a arribar-hi. Aquell edifici no semblava un museu. Quan hi vam entrar, em va cridar molt l'atenció la gran quantitat de càmeres que hi havia. Com els nens que m'envoltaven, vaig deixar la motxilla i la jaqueta en un petit vestidor. Ens van dividir en dos grups, i jo estava situat en el primer. Vaig pujar les escales, on ens van oferir taules i cadires per asseure'ns. Em vaig fixar que aquell museu no tan sols estava format per la part de les matemàtiques, sinó que també hi havia un apartat dedicat a les ciències socials. Hi havia estàtues i fotografies de la Guerra Civil; es tractava més d'història que de geografia.

Un cop asseguts, ens van donar la benvinguda una dona pèl-roja i alta, amb moltes ganes d'ensenyar-nos que les matemàtiques també tenen una banda positiva. Això ens ho va demostrar a través d'alguns jocs, com el sudoku. Ens va dir una frase dubtosa, i vaig estar-hi pensant una estona: “ Amb els jocs, també estàs fent matemàtiques”.

Per fer els jocs necessitava els càlculs i les operacions, i a mesura que feia més jocs, més entenia la frase de la professora.

En aquella petita superfície, vaig tenir l'oportunitat de jugar a jocs que no sabia que existien. El que més m'agradava era que al final de cada joc la professora deia els trucs i les jugades que podies dur a terme. El qui era més hàbil amb les matemàtiques guanyava la majoria de partides, ja que en els jocs s'havien de fer càlculs amb les peces de fusta que tenies. Mai hauria arribat a pensar que amb les matemàtiques podria divertir-me. 

Per altra banda, ens va ensenyar l'altra activitat que ens tenia preparada. Més que una activitat, era una exposició d'activitats basades en les matemàtiques (polígons, àrees, superfícies, geometria, probabilitats, jocs de taula...)  Aquells jocs eren difícils, i cada un tenia un truc específic. Quan no sabies com es resolia un joc, només calia cridar a la professora, que, per cert, encara no sé com es diu.

L'activitat que he decidit explicar forma part del tema de la geometria. Es tracta de girar d'una certa manera les peces d'una figura, per tal que et quedi un quadrat al mig.

Malgrat l'esforç del centre per portar-nos a aquesta exposició, alguns alumnes diuen que l'excursió no els ha satisfet. Al llarg de l'exposició els meus companys han fet fotos, perquè la nostra professora ens ha proposat un treball per a aquesta sortida.

La sortida, en general, m'ha agradat, però jo crec que hauria hagut de durar més, perquè teníem un temps molt limitat. Vaig arribar als últims minuts del pati i no vaig tenir temps d'acabar-me l'esmorzar. 

Ayman Ben Moussa (4t B)

Una esquiada d'alts i baixos

Un grup d'alumnes de 2n ESO van anar a esquiar la setmana passada a l'estació de La Molina. Marta Márquez, de 2n C, ha escrit la crònica que publiquem. Aviat hi afegirem una entrevista amb els professors acompanyants, en Xavi Cuadrado i l'Agustí Pratsevall. Mentrestant, podeu fer un cop d'ull a l'àlbum de fotos.

El dia 18 de febrer els alumnes de 2n vam anar a La Molina a esquiar.

Vam trigar dues hores o una mica més a arribar, fent una parada. Quan vam arribar a les pistes, ens esperava un monitor que ens guiaria durant l’estada allà. Ens va explicar una mica què faríem a pistes i ens va informar que ens dividirien en dos grups: els que en sabien més i els que menys.

A les persones que en sabien més els va tocar una professora molt simpàtica i agradable: la Maria. I nosaltres, els que en sabem menys, vam tenir la Judit. Ens va ajudar en tot el que podia i ens va ensenyar coses bàsiques de l’esquí. Però va arribar un moment que va haver de marxar i ens va presentar un altre monitor que ens faria classe a partir d’aquell moment. Aquell monitor era molt desagradable; no ens ajudava gaire i pensava que sense haver esquiat mai podíem aprendre'n a la primera, quan no era així.

A l’hora de dinar, a les dues, vam reunir-nos tots amb els professors de l’institut i els que en sabien més comentaven que els havia anat molt bé de moment, mentre que nosaltres vam decidir dir a l’Agustí i en Xavi que no ens agradava gens en Roc, el monitor que teníem aleshores. L'hi van comentar i a partir d’aquell moment va ser més simpàtic. 

Quan vam acabar, a les 6 aproximadament, vam anar a l’hostal. Allà va estar tot bé; ens van repartir les habitacions i vam passar una bona nit. L'endemà vam anar a esquiar fins a les 3, després vam dinar i vam marxar. L’últim dia per a mi va ser el millor; no va estar gens malament!

Marta Márquez

Una visita que no deixa indiferent

Tenir l’avantatge de poder gaudir d’una desconnexió total de cinc dies en un curs tan dur com el 2n de Batxillerat és tot un plaer, però encara més si hi sumes que te’n vas a la ciutat de Berlín, envoltat dels teus amics, i, a sobre, per un mòdic preu.

Eren les sis del matí del 14 de febrer i encara no havia sortit el sol. Estàvem cansats: molts de nosaltres veníem de festa (era carnaval) i ni tan sols havíem dormit, però tots teníem la disposició d’emprendre el camí cap a l’aeroport de Barcelona, des d’on vam agafar el vol que portaria al nostre destí: Berlín. Un cop allà, ens vam instal·lar a l’hotel Transit i vam fer una primera presa de contacte amb el metro i la porta de Brandenburg. Però l’esgotament era visible i tots vam anar a dormir força aviat per tal de carregar les piles.

Els alumnes de 2n de Batxillerat i el seu tutor, Fernando Aisa, al camp de concentració de Sachsenhausen

A partir de dilluns no hi va haver més temps per al descans. Vam aprofitar el temps i vam fer un seguit de visites al voltant d’un tema interessant i tenebrós per parts iguals: el nazisme. Vam visitar la Casa de Wannsee (on es va articular com es duria a terme la solució final), el Museu de la Topografia del Terror, el camp de concentració de Sachsenhausen i el Memorial de l’Holocaust. Però també va haver-hi lloc per a visites sense un rerefons tan tràgic: la cúpula del Reichstag (just a sobre del parlament alemany), una bona part de les restes del mur de Berlín i, finalment, el museu de Pèrgam. Fins i tot vam tenir la possibilitat de veure el que nosaltres volguéssim durant el matí del dijous: alguns van visitar el Museu del mur, d’altres van anar a la part més cèntrica de Berlin amb el metro, etc.

Però a aquestes visites també s'hi han de sumar altres detalls que han acabat d’amenitzar i fer especial aquest viatge: l’impressionant menjar per emportar alemany de llocs propers al nostre hotel, com el currywurst del Curry 36 o el kebab del Mustafa’s; les enormes birres de mig litre (que allà sembla ser la mida estàndard); les festes que ens muntàvem a l'hotel, a la nit; els “enginyosos” acudits dels professors... Tota una sèrie de petits detalls, vivències i anècdotes que van acabar creant una atmosfera especial durant tot el viatge.

Els alumnes de 2n de Batxillerat i els professors acompanyants, Xavi Torruella i Fernando Aisa, 
al Museu de Pèrgam

Van ser cinc dies molt intensos: molts de nosaltres pensàvem que encara no havien passat dos dies quan ja érem a l’avió de tornada, però alhora teníem la sensació que ja estàvem totalment integrats en la vida berlinesa. Serà un viatge del qual segur que guardarem un molt bon record. A hores d’ara, i gràcies a això, diria que ja tenim les piles molt ben carregades per tal d’encarar aquesta llarga recta del dur final de curs que ens espera.

David Cervera  

La memòria d'un supervivent de Bergen-Belsen

El passat dia 22 de gener, a la sala d'actes, els alumnes de 4t ESO i 1r de Batxillerat de l'INS Monturiol vam seguir per videoconferència la intervenció d'Isaac Revah al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera. Revah va parlar davant d'un grup d'alumnes de 1r de Batxillerat dels instituts que formen part del grup de treball sobre Exili i deportació.
En primer lloc vam veure dues noies que teatralitzaven un text autobiogràfic d'aquella època. Tot seguit va començar la xerrada de Revah, un jueu nascut a Grècia i deportat a Alemanya. Revah formava part del grup de jueus de Tessalònica que van ser obligats a marxar. Hi va néixer el 1934 i actualment viu a França. Té 80 anys. El seu pare tenia la nacionalitat espanyola. Venia de malviure, amb els seus pares i la seva germana de quatre anys, al camp de concentració nazi de Berger Belsen (Alemanya). Revah tenia nou anys quan va ocórrer tot això. 
Després d'haver estat sis mesos a Bergen-Belsen i de passar-hi moltíssima gana i penúria, Isaac Revah va arribar finalment a Portbou. Revah diu que a Portbou va tornar a néixer el 13 de febrer de 1944. Assegura que deu la seva supervivència a la doble nacionalitat grecoespanyola i a la intervenció de Sebastián de Romero Radigales, cònsol general a Atenes el 1943, que va intercedir davant la diplomàcia alemanya per aconseguir el seu alliberament. Els nazis van matar la seva família materna. Revah parla espanyol, encara que hi afegeix l'accent francès, ja que viu a França des de finals dels anys quaranta. 
Isaac Revah vol que la gent jove conegui aquestes vivències perquè no es tornin a repetir mai més. 

Soumaya Zraidi i Omaima Ganga (4t B)

El passat 29 de gener, al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera, es va convocar un acte en record de les víctimes de l'Holocaust. Hi van assistir molts alumnes de diferents instituts, i fins i tot algun institut no hi va poder anar per manca de places. De totes maneres, els alumnes que es van perdre l'interessant acte van poder-lo presenciar de manera llunyana, però propera alhora: van recórrer a la videoconferència.

Al principi de l'acte, alguns estudiants van realitzar una actuació teatral molt ben preparada, on s'introduïen en la pell d'algunes de les víctimes i explicaven com es devien sentir, quins devien ser els seus pensaments, les seves pors i preocupacions... Va ser una de les activitats de l'acte que va fer gaudir tant els alumnes com els seus respectius professors.

Tot seguit, l'acte continuà amb la presència d'Isaac Revah, una de les moltíssimes víctimes sotmeses als camps de concentració. Revah explicà els fets terribles que per desgràcia va tocar-li viure alguns anys de la seva vida: la gana que va passar, les penúries... Isaac Revah no pot oblidar el plàtan que li van donar unes monges a Portbou. Diu que a Portbou va tornar a néixer el 13 de febrer del 1944, quan va baixar d'un tren, de bon matí, provinent de Bergen-Belsen (Alemanya). Venia de malviure en un camp de concentració amb els seus pares i la seva germana de quatre anys. Ell en tenia nou. Assegura que deu la supervivència a la seva nacionalitat espanyola i a Sebastián de Romero Radigales, cònsol general a Atenes el 1943.

Isaac Revah es va convertir en l'heroi de tothom qui va presenciar l'acte, fos de manera llunyana o propera.

Paula Cabrera (4t B)

+ Info: http://www.emporda.info/fets-gent/2016/02/05/isaac-revah-vegada-que-menjo/301720.html

Periodisme a les aules

Avui, dimecres 10 de febrer, el periodista Quim Fernàndez ha fet una xerrada als tres grups de 3r ESO. L'activitat formava part del programa "La premsa a les escoles", una iniciativa conjunta del Col·legi de Periodistes de Catalunya i l’Obra Social “La Caixa” que té com a objectiu fomentar entre els alumnes de secundària i Batxillerat l’interès per l’actualitat i la reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació en la societat.
Aviat publicarem la crònica de la xerrada.

Kalimán en Jericó: estrena del club de lectura del Monturiol

Dimecres 27 de gener, just havent dinat, vam fer la primera sessió del club de lectura per a estudiants de l'INS Monturiol. Els exemplars del llibre escollit (Kalimán en Jericó, d'Àngel Burgas) es van repartir abans de Nadal entre els divuit alumnes de 3r i 4t ESO que s'havien inscrit al club. Nou d'aquests alumnes van assistir a la trobada i tots ells hi van fer bones aportacions. (A la foto, hi falta Paula Cabrera.)

Aquesta és la crònica que n'ha preparat Anna Martín, alumna de 4t B.

Mai jutgis un llibre per la seva portada

El passat dimecres 27 de gener, un grup d'alumnes de 3r i 4t d'ESO de l'institut Monturiol ens vam reunir en el que va ser el nostre primer club de lectura. Els alumnes havien llegit, durant les vacances de Nadal, el llibre Kalimán en Jericó, de l'escriptor figuerenc Àngel Burgas.
El llibre explica, amb una forma lleugerament novel·lada, diferents històries sobre nois colombians d'entre 12 i 18 anys. Aquests nois han comès actes de vandalisme al llarg de la seva curta vida i des de ben petits s'han aficionat a les drogues. Desesperats per sortir de la vida al carrer, es deixen agafar per la policia, que els porta a un centre de rehabilitació dirigit per Fabio, un home que també té una història per explicar. Llegint les diferents històries, t'adones que hi ha persones que realment ho passen molt malament i viuen situacions molt dures.
A gairebé tots ens havia agradat el llibre, ja que es basava en fets reals i el que s'hi explicava era molt impactant. Crec que haver creat el club de lectura ha estat una molt bona idea, ja que s'hi podia apuntar tothom qui volia. A més, en un primer moment el llibre no era gaire temptador, perquè la seva portada no cridava massa l'atenció; però ja ho diuen, allò de "mai jutgis un llibre per la seva portada". En cursos anteriors havíem llegit altres títols del mateix escriptor, i tots ells ens havien agradat. Ha estat una bona experiència conèixer aquest altre llibre d'Àngel Burgas, sobretot perquè és molt diferent dels que n'havíem llegit.
En aquesta trobada tots vam poder opinar sobre el llibre i explicar quina havia estat la història que més ens havia impactat i per què.
Ha estat una bona opció formar part d'un club de lectura amb gent de la meva edat a qui també ha agradat el llibre i amb qui he pogut compartir opinions. Crec que tots estem disposats a repetir l'experiència aquest curs i els que encara han de venir.