Àvies 100% guapes

El passat dia 11 d’abril vam anar a parlar amb la Rosa Abulí, coordinadora d'activitats de cicles, per parlar del projecte de perruqueria La bellesa a la vellesa. Aquest projecte formava part de la setmana cultural del centre de dia Els Arcs, de Figueres.

La Rosa ens va dir que tot va començar de casualitat, fa uns set anys. Dos cops per setmana es feien serveis de perruqueria a clients de fora del centre. Com que el comportament dels alumnes a classe no era l'adequat, la Rosa va voler fer alguna activitat per millorar aquesta actitud. Es va reunir amb les professores de perruqueria i estètica per demanar-los col·laboració. Durant la reunió, van trucar des d’Els Arcs per demanar si volien anar-hi. La Rosa va acceptar la proposta perquè li va semblar una bona oportunitat de canviar l’actitud d’aquells alumnes i fer-los més responsables.

Cada any, des d'aleshores, s'ha fet aquesta col·laboració. Enguany va ser els dies 30 i 31 de març. Les cinc alumnes de 2n de perruqueria que hi van participar van fer un power point per explicar a les àvies de la residència la seva feina a l’institut. Després van pentinar-les. L’objectiu era que les àvies estiguessin al 100% guapes”, explica la Rosa.

L’endemà, aquestes cinc alumnes van preparar una passarel·la amb una alfombra vermella i hi van fer desfilar les àvies a qui havien fet algun pentinat.

Alba Méndez, Nicole Ramírez i Lamiae Drissi

Ensenyar als alumnes i aprendre d'ells

Cristian López ha fet les pràctiques de formació de professorat a l'INS Monturiol. En aquest text ens fa cinc cèntims de la seva experiència.

La meva estada de professor en pràctiques a l'INS Narcís Monturiol ha estat una de les millors experiències que he viscut. Diversos factors hi han contribuït. Alguns d'ells personals i d'altres, externs.

D'entre els personals, en podem destacar la vocació per ensenyar i l'amor per la llengua i la literatura. Ser professor no és fàcil, però l'esforç s'ho mereix, perquè pots ensenyar i sentir una enorme satisfacció, ja que observes com els alumnes aprenen i creixen com a persones i, d'una o altra manera, t'ho agraeixen, fet que és molt gratificant. Observes que els alumnes són complexos, diversos i moltes vegades difícils. Però d'ells, n'aprens moltes coses. Una de molt important és que, tot i les dificultats, segueixen al peu del canó. Sé que m'espera un llarg camí per aconseguir ser un bon professor i que m'equivocaré mil vegades, però l'amor per aquesta professió, i el que en podem extreure, s'ho mereix.

Per últim, vull agrair als professors i a la direcció del centre la bona rebuda quan vaig arribar. Professors que m'han fet sentir un més entre tots ells. Els alumnes del CAS, que han estat els meus primers alumnes, cosa que mai oblidaré. Els professors del Departament de Llengües que m'han fet sentir un professor més i no un alumne en pràctiques. I l'Ernest i, sobretot, la Nadina, que m'han guiat i ajudat en tot moment. Gràcies!

Cristian López Vives

Màster en formació de professorat d'ESO, Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d'Iidomes. Graduat en Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Girona. 

Metamorfosis de Don Quijote a Capitán Garfio

Paula Cabrera, alumna de 4t B, va guanyar amb aquest relat el concurs literari de Sant Jordi en la convocatòria de llengua castellana. Els alumnes havien d'actualitzar algun fragment del Don Quijote de Cervantes, quatre-cents anys després de la publicació de la segona part d'aquesta novel·la genial que inaugurava la tradició de la novel·la moderna.

Unos intensos rayos de sol cruzaban la ventana de la habitación. Parecía que por fin iba a ser un día soleado. La alarma del Iphone 6 de don Quijote sonó a las seis de la mañana, como de costumbre, etiquetada como “Levántate, que tienes que hacer un mundo mejor que ayer, pero peor que mañana”. Aquel día, mientras don Quijote ingería sus fresas con nata, Nutella y Lacasitos, acompañadas de una bolsita de regalices negros, el desayuno de cualquier caballero, nuestro hidalgo empezó a leer el clásico que había tomado prestado de la biblioteca de Selva de Mar y que llevaba por título Blancanieves y los siete enanitos. La amada de don Quijote, llamada Dulcinea del Toboso y a la que quería con todo su corazón caballeroso, dormía plácidamente en su habitación rosa fucsia desde hacía cuatro años, sin pausa, y él desconocía la razón. Sin embargo, la cuidaba día tras día, a pesar de que no abría ni un ojo.

Tras leer el clásico, don Quijote decidió ir a llamar al timbre de su vecino Sancho Panza (llamado así por sus amigos a causa de su característica y peculiar barriga) para ir en busca de nuevas aventuras. Pero hoy, a diferencia de los demás días, don Quijote tenía un objetivo: capturar a la malvada reina Grimhilde, causante del sueño profundo en el que había caído Blancanieves. Y es que, después de leer el clásico, cuya historia don Quijote desconocía, la comparó con la situación de su querida Dulcinea y sospechó que, tal vez, a su amor le hubiera pasado lo mismo.

Después de perrear (acción similar a cabalgar pero sustituyendo el caballo por un perro) unos largos dos minutos, ya que su animal decidió aprovechar y hacer sus necesidades, acción que requería un tiempo e intimidad determinados, llegó a casa de su camarada. Seguidamente, llamó al timbre. Pasados entre 50 minutos y 2 horas y media, se asomó por el balcón la señorita Sancha Panza, hermana de su leal compañero. Don Quijote había estado enamorado de ella toda su infancia, era su amor platónico. De niño soñaba con dormirse apoyado en su barriguita, que debía de tener un diámetro de 32 centímetros aproximadamente. Pero todo cambió tras conocer a Dulcinea: la vio por primera vez mirándose en el espejo de la discoteca Sikim de Empuriabrava… ¡y fue un flechazo!

-¿Se encuentra mi fiel escudero en casa, señorita? -preguntó respetuosamente don Quijote a Sancha Panza.
-Sí, señor. Se está acabando de lavar los dientes y enseguida estará preparado para salir. Usted ya conoce la intuición de mi hermano, y él hoy intuía que pasaría a buscarlo para vivir una de esas grandes aventuras que ustedes viven, ¿verdad?

Aún no había terminado Sancha de formular la frase cuando Sancho ya estaba pateando  (acción similar a perrear, pero sustituyendo el perro por un pato) a dos metros de distancia de don Quijote. Gracias a su estupenda intuición, Sancho Panza ya conocía el objetivo de aquel soleado día.

Después de adentrarse en un bosque llamado El Manzanero, cuyo nombre dedujeron que se debía a la cantidad de manzanas que albergaba, vieron a lo lejos a una persona vestida con una túnica negra y larga que llevaba un pañuelo que le cubría media melena. Tras un par de minutos de reflexión, nuestro caballero la asoció con la malvada reina Grimhilde disfrazada de anciana para así, como en el libro, ocultar su verdadera identidad. Ataron al pato y al perro a un árbol y, lentamente y sin hacer ruido, se acercaron a ella. Cuando estaban a tan solo dos pasos de la anciana, don Quijote sacó unas esposas para apresar a la pérfida reina, ya que pensaba que había sido ella quien le había dado la manzana a Dulcinea para que cayera en su profundo sueño. Rápidamente, don Quijote le colocó las esposas mientras Sancho Panza le miraba con asombro.

-¡Mi señor! ¡Se ha confundido usted! Esto es un espantapájaros, la anciana está unos metros más allá… -le dijo al hidalgo con dificultades para contener la risa.

-¡Tranquilo, Sancho! Sé que ahora mismo tu miedo está provocando que no puedas ver la realidad pero, no te preocupes, esto puedo hacerlo yo solo. Todo saldrá bien, amigo… ¡Ya la tengo!
Una vez que don Quijote montara en su perro al espantapájaros esposado creyendo que se trataba de la reina malvada, Sancho Panza, en un abrir y cerrar de ojos, había capturado a la verdadera reina Grimhilde. Sin que don Quijote se diera cuenta y a través de algunas amenazas, Sancho había descubierto dónde se encontraba el príncipe que haría que el hechizo de la bella Dulcinea se rompiera y esta despertara para siempre.

Gracias a la precisión de la perversa reina Grimhilde, que había confesado la calle y el número donde habitaba el príncipe, llegaron al maravilloso palacete principesco en lo que se tarda en preparar el desayuno de un auténtico caballero. Cuando entraron y vieron al príncipe, nuestro hidalgo y su fiel escudero quedaron estupefactos porque... ¡tenía forma de sapo! Lo cogieron rápidamente y, durante el camino a su casa para acabar de concluir la misión, don Quijote no paraba de afirmar que aquel no era el príncipe, sino el Caballero de los Espejos.

Llegados a la habitación rosa fucsia, y ante los ojos de don Quijote, el sapo besó a la hermosa y dulce Dulcinea. Tras unos segundos, esta abrió sus ojos al mismo tiempo que el sapo se convertía en el príncipe más apuesto jamás visto en La Mancha. La rabia que sintió don Quijote hizo que naciera en él el deseo de quitarle la vida al guapísimo príncipe, pero con tan mala fortuna que, sin querer, acabó clavándose él mismo su propia espada en la mano y, a causa de ello, la perdió. Desde entonces le llaman capitán Garfio.

Paula Cabrera (4t B)

Arnau Guerrero es classifica per a la final del XIIè Certamen de Lectura en Veu Alta

El dimarts 5 d'abril, a l'Auditori Caputxins de Figueres, van tenir lloc els quarts de final del XIIè Certamen de Lectura en Veu Alta. El nostre centre va obtenir uns grans resultats, ja que la Noura Ayaou, alumna de l’aula d’acollida, i l'Arnau Guerrero, de 1r ESO C, van resultar guanyadors de les seves respectives categories i es van classificar per la següent fase a Girona. Aquesta segona fase, les semifinals, es va fer divendres passat, dia 6 de maig. Arnau Guerrero també es va proclamar guanyador i el proper 31 de maig participarà a la gran final al Teatre Nacional de Catalunya, a Barcelona.  

Llegim al web del Certamen (http://www.lecturaenveualta.cat/) que la  lectura i l’escriptura són considerades eines primordials i bàsiques de la resta d’aprenentatges i, per tant, han de constituir un objectiu d’atenció preferent durant tota l’etapa d’educació obligatòria. 

Ainhoa Latorre

Amb una rosa i un llibre a cada mà

El passat 23 d'abril es va celebrar a Catalunya la coneguda festa de Sant Jordi. Com cada any els alumnes de 3r d'ESO de l'INS Monturiol van muntar una parada a la Rambla, amb la col·laboració dels pares i les mares de l'AMPA.

Aquesta parada de venda de llibres i roses es fa per ajudar els alumnes que l'any que ve, quan facin 4t d'ESO, aniran de viatge de fi d'etapa. Aquest any Sant Jordi va caure en dissabte, i no hi podien anar tots els alumnes de 3r. Un cop es va saber qui podia anar a la parada, es van fer els horaris ja que no tots hi podien anar a qualsevol hora. Cada any els torns havien estat de dues hores, però enguany, com que no hi havia tants alumnes que hi volien participar, van ser de tres.

A cada torn hi havia tres responsables que s'encarregaven d'anotar el títol del llibre que es comprava i el seu preu, i feien el mateix amb les roses. A cada torn hi havia unes deu persones, i com que a la parada no hi havia espai per a totes, uns quants participants agafaven roses i anaven per la Rambla a vendre-les. Van tenir molt d'èxit.

Aquest any van anunciar que plouria tot el dia, però no va ser així. Als dos primers torns va fer molta calor i hi va haver molt de públic. A les tres van començar a caure gotes i al llarg del tercer torn va ploure. Al final del tercer torn va deixar de ploure i en alguns moments va sortir el sol i, amb ell, la gent que encara continuava comprant roses.

Els professors voluntaris de l'institut que van ser a la parada van dir que era un dels millors anys de la parada. Segons ens van dir, l'èxit es devia a la posició de la parada, que es trobava en un punt per on hi passaven moltes persones.

Adrian Seicean, Raimon Casanovas i Tomeu Juanola

Mi peor pesadilla

Publiquem un dels textos que els alumnes de 2n de Batxillerat han elaborat, sota el títol "Mi peor pesadilla", a l'assignatura de llengua castellana i literatura.

De repente anochece. Me encuentro solo sin poder ver ni siquiera un palmo más allá de mi nariz. El único sonido que escucho es el silbido del viento que, aunque parezca que trae calma, deja una sensación de tensión en el ambiente. Camino sin saber adónde voy, sin rumbo fijo ni en el mapa ni en mi mente, sin nadie que me coja de la mano para caminar conmigo y guiarme sea adonde sea que vayamos.

Todos se han ido. Todas las personas que quería y quiero no están. Todos se han ido para no volver y ya solo quedo yo, yo y el sonido del viento que me desorienta y me hace encontrarme más perdido que nunca. ¿Y si me equivoco de camino? ¿Y si no sé volver? ¿Y si no encuentro a nadie que me tienda la mano para ayudarme? Demasiadas preguntas, ninguna respuesta. Solo me queda caminar, caminar a ciegas, dejarme llevar por lo que siento y no por lo que veo; por lo que imagino y no por la realidad.

Estoy nervioso y tiemblo. Me duelen las piernas de caminar tanto y ni siquiera sé si he avanzado o solo camino en círculos que no me llevan a ningún lugar. ¡Ya no puedo más! Agotado, me siento en el suelo y rompo a llorar desesperado. Sé que estoy solo pero, aun así, intento llorar en silencio, sin que se note. Intento ser fuerte para levantarme, para no rendirme y encontrar al fin mi camino. Pero ya es tarde, la fatiga no me deja pensar con claridad. No sé el camino de vuelta y estoy demasiado aterrado para avanzar. El miedo me controla y no me deja actuar. Mi identidad se ha desvanecido. Ya no soy quien era antes, no soy capaz de reconocerme y solo doy tumbos de un lado a otro.

Se acabó. Me rindo. No he sido capaz de superarlo. Me tumbo en el suelo y cierro los ojos. Solo me queda esperar, esperar a morir mientras el silbido del viento me susurra al oído: “No has tenido valor para luchar”.

Òscar Porras (2n Batxillerat)

Sirmione, Verona, Venècia, Florència i Pisa: cinc museus a l'aire lliure

Vam sortir de l'institut a les 7 de la tarda. Anàvem ben preparats per afrontar el llarg trajecte en bus fins arribar a Sirmione. Dúiem mantes, coixins, baralles de cartes, música, llibres... I ganes. Moltes ganes de fer el viatge.

Vam passar tota la nit al bus: dormint, xerrant, jugant a cartes, cantant i rient. Vam fer diverses parades al llarg del camí abans d'arribar. I aproximadament cap a les 8 del matí de l'endemà vam arribar a Sirmione. Allà vam fer un passeig pel poble costaner i en acabat ens vam dirigir a Verona. Un cop a Verona, vam anar a visitar l'Arena i, tot seguit, la casa de Julieta. Amb tot això es va fer l'hora de dinar, i cadascú va anar a menjar on va voler. Vam tenir un parell d'hores lliures per poder voltar pel centre, i en acabar vam agafar el bus per dirigir-nos a l'hotel on ens instal·laríem dues nits. L'hotel estava situat a Lido di Jesolo.

L'endemà vam anar en bus fins al lloc on havíem d'agafar el vaporetto per arribar a Venècia. A Venècia, vam fer un recorregut per alguns dels llocs més emblemàtics de la ciutat. A l'hora de dinar, ens vam ajuntar en grups i vam anar on ens venia de gust. Vam tenir algunes hores lliures, també, per poder voltar i perquè, qui volgués, tingués l'oportunitat de fer un passeig en góndola.

Ens vam retrobar tots a la plaça de Sant Marc. Junts vam tornar al vaporetto i vam anar cap a l'hotel. Vam sopar allà, i l'endemà ens vam despertar ben aviat per tornar a agafar el bus i dirigir-nos a Florència.

A Florència, vam visitar-hi la Galeria degli Uffizi i la Galeria dell'Academia. Vam tenir l'oportunitat de poder veure algunes de les mostres d'art més importants del món, i de tots el temps: des del Naixement de Venus de Botticelli fins al David de Miquel Àngel.

A l'hora de sopar vam anar tots junts a un típic restaurant italià al centre de Florència. En acabat, vam passejar per Florència i vam anar cap a l'hostal on estàvem instal·lats.

L'endemà, abans de marxar definitivament de Florència, vam passar per un mirador amb unes vistes esplèndides, des d'on es podia apreciar tota la ciutat de Florència. Vam fer-nos algunes fotos i, ara sí, vam dirigir-nos a la nostra última parada: Pisa.

Un cop a Pisa, vam anar directament a veure la famosa Torre di Pisa. Vam poder-nos fer les típiques fotos amb la torre, i vam dinar ràpidament alguna cosa, ja que havíem d'anar a l'aeroport.

Vam arribar a l'aeroport de Girona a les sis de la tarda, aproximadament. Allà ens esperava l'autocar que ens havia de retornar, finalment, a Figueres.

Carme Nolla (4t A)