Aquest any he fet el Màster en formació del professorat d’ESO i Batxillerat
(allò que abans se’n deia CAP) a la Universitat de Girona i em van assignar com
a centre de pràctiques l’Institut Narcís Monturiol de Figueres, on hi vaig ser
gairebé dos mesos (en dos períodes).
Vaig arribar al centre un dilluns a primera hora més perduda que un peix
fora de l’aigua. Sóc de Barcelona i no coneixia absolutament res ni ningú del
centre. Tot i això, al mateix instant d’entrar a la sala de professors, ja vaig
trobar gent disposada a ajudar-me. Perquè això sí que ho té el Monturiol:
sempre trobaràs algú que et donarà un cop de mà.
De seguida va aparèixer la Glòria, que a partir d’aquell moment seria la
meva tutora i jo m’havia de convertir en la seva ombra, seguint-la a totes les
classes. La primera on vam anar va ser a 2n d’ESO, que feien una optativa de
mediació. No us enganyaré: la meva primera impressió en obrir la porta va ser
d’un pànic absolut. Hi havia molt xivarri, tothom estava dempeus i vaig pensar:
“això hauré de veure cada dia a partir d’ara?”. He de dir que aquesta classe
era a l’última hora de dilluns, i puc entendre que l’ambient estigués carregat;
fins i tot jo tenia ganes de marxar a casa! A poc a poc, però, tot es va anar
calmant i, tot encuriosits, van començar a preguntar “qui és aquesta noia?”. La
reacció va ser la mateixa en tots els grups que vam anar tenint al llarg de la
setmana. Malgrat tot, durant les següents sessions tothom ja em tractava amb
tota normalitat i tots els nois i les noies em parlaven com si em coneguessin
de tota la vida. Va ser una benvinguda molt agradable; gràcies.
No puc evitar tirar algunes floretes a la Glòria per tota l’ajuda que em va
donar i els esforços que va fer per ensenyar-me tot el funcionament del centre.
Tot i això, tots i totes, alumnes i professors/es, vau fer que la meva estada
de pràctiques fos una meravella. Durant els meus primers dies al centre vaig
anar veient que el Monturiol és com una família, i se’m va confirmar en acabar
les pràctiques. Tan sols en un parell de mesos ja passejava per la sala de
“profes” com si res. Si tenia qualsevol dubte sabia que ho podia preguntar a
algú o altre, feia els enigmàrius que penjàveu al suro i mirava d’aportar
alguna idea o opinió quan algú llençava una pregunta a l’aire; potser era ser
molt agosarada, i no sé si les meves aportacions eren massa útils, però era una
reacció que em sortia de manera gairebé immediata.
Us dono a tots i a totes les gràcies per aquest ambient tan familiar, per
haver-me ensenyat tant, per deixar-me formar part d’aquest centre, encara que
hagi estat poc temps, i per deixar-vos conèixer. Per tot això i més: moltes
gràcies!
I, sobretot, no vull oblidar-me de felicitar i agrair al grup de 3r B la
seva col·laboració i esforç durant les meves sessions. Per sort o per desgràcia
ells van haver d’escoltar les meves “xapes” i van aguantar estoicament les
meves primeres classes com a professora de secundària. De ben segur que no
deurien ser fàcils.
Tots i totes heu fet que aquesta experiència hagi estat genial. Me n’enduc
un molt bon record.
Clàudia Taribó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada