Mercè Cuartiella: "El conte curt és com una mena de canó de llum que il·lumina un tros de vida"

Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964) resideix a Figueres des de fa més de vint-i-cinc anys. Ha publicat novel·la, conte i teatre i es dedica professionalment al món cultural. Recentment ha guanyat el premi Mercè Rodoreda de contes amb l'obra Gent que tu coneixes.  

Què la va impulsar a començar a escriure? És / era una aficionada a la lectura?

De fet, he escrit des de sempre; la meva primera novel·la, de 72 pàgines manuscrites, la vaig acabar amb 12 anys. La primera llibreta que recordo haver tingut expressament per escriure històries me la va comprar el meu pare durant unes vacances quan tenia 8 anys. Sempre he estat una gran aficionada a la lectura, de fet, sempre estic llegint un llibre, quan n’acabo un en començo un altre i no em sé estar sense tenir un llibre encetat. Penso que Ia lectura és essencial no només per a la nostra formació sinó per al nostre creixement com a persones: ens fa millors, més savis, més tolerants, més oberts, amb més capacitat d’entendre el món divers i multiforme en què vivim. A més, penso que és imprescindible, per ser escriptor, ser primer un bon lector. Sense lectures no es pot escriure.

Per què va decidir publicar el seu primer llibre? Va tenir acceptació a la primera editorial a la qual el va presentar?

Publicar és sempre difícil. Jo escric per expressar-me però, un cop acabada l’obra neix la necessitat de comunicar-se amb els lectors i això només es pot fer a través de l’edició. Quan s’és un autor novell és difícil obrir-se pas en aquest món, que una editorial aposti per l’obra d’un desconegut. En el meu cas, la meva primera novel·la es va publicar perquè va guanyar un Premi literari que implicava l’edició. Els Premis literaris són una sortida per als autors desconeguts i és més probable aconseguir publicar d’aquesta manera que que una editorial s’atreveixi a publicar l’obra d’algú que no ha publicat mai.

Quan escriu és perquè ha tingut alguna idea i vol plasmar-la al paper? És a dir, primer fa una “anàlisi” dels personatges i els crea, o bé es planta davant del full o de l’ordinador i deixa volar la imaginació i el talent?

Jo començo a escriure perquè vull reflexionar sobre alguna idea (la incomunicació, la necessitat d’encaixar, el pas del temps...) i el primer que faig és pensar quins personatges em convenen per parlar d’aquest tema i quina relació tindran. A partir d’aquí, faig que la història hi creixi al damunt, estigui al seu servei o sigui que, quan el començo, no sé mai com acabarà; prefereixo que el relat i els personatges vagin desenvolupant-se, que trobin el seu camí, descobreixin el final ells sols. Això m’obliga a una important tasca de reescriptura, perquè de vegades els protagonistes comencen d’una manera i evolucionen cap a llocs insospitats; llavors cal revisar i donar coherència a la totalitat del text. Penso que el més important, a l’hora d’escriure qualsevol mena d’obra, és tenir alguna cosa a dir; és bàsic que allò sobre el que reflexionem ens interpel·li personalment. Amb una mica de tècnica es pot escriure qualsevol història, però només són aquelles que ens diuen alguna cosa les que ens impressionen.

Amb quines qualitats es definiria? Què fa que la seva obra sigui diferent?

Com a qualitats, penso que el meu punt fort és la constància i l’entusiasme. Treballo la història tant com calgui, no em fa mandra, en absolut, escriure i reescriure fins que la novel·la acaba sent una d’aquelles que m’agradaria llegir si l’hagués escrit algú altre. Penso que el que fa la meva obra diferent és l’aprofundiment en personatges quotidians, absolutament normals (dependents, cambrers, oficinistes...) gent que podríem ser nosaltres mateixos o algun dels nostres veïns. Aquests personatges absolutament normals viuen històries també quotidianes però aquestes històries els fan créixer, evolucionar, plantejar-se la vida i això els dota de la mateixa grandesa que als gran personatges literaris. Personalment, detesto els personatges massa perfectes, talentosos, guapos, sensibles o amb diners. Trobo que la perfecció és molt avorrida, m’agrada la gent imperfecte i així són els meus personatges.

Els premis amb què ha sigut guardonada (Premi de novel·la curta Ciudad de La Laguna, 1999. Premi Carlota de Mena, 2005. Premi Llibreter de narrativa, 2012. Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2014) li han donat fortalesa per seguir avançant i no deixar d’escriure?

Per descomptat. Els premis t’esperonen i et confirmen que el que fas té un eco en l’altra gent, que agrada més enllà del teu cercle familiar o d’amistats. També comporten, en general, la publicació, cosa gens menyspreable tenint en compte la dificultat d’editar. Per últim, com més importància tenen els premis, més repercussió té l’obra als mitjans i el seu ressò la beneficia. Això, més enllà d’una satisfacció personal, obre algunes portes en el món editorial: com més conegut s’és, més facilitat hi ha perquè el manuscrit sigui tingut en compte per editorials més importants, que solen tenir una millor distribució i més accés als mitjans.

Què la va impulsar a escriure Gent que tu coneixes?

He escrit relats des de sempre; el gènere del conte curt em sembla molt interessant, és com una mena de canó de llum que il·lumina un tros de vida, que posa el focus sobre una petita parcel·la de realitat. A Gent que tu coneixes m’interessava explorar la vida quotidiana de personatges propers que, fet i fet, experimenten el mateix que els grans personatges de la literatura universal: volem que ens estimin siguem Madame Bovary o el mecànic del taller o ens fa por envellir i el pas del temps siguem Dorian Gray o la caixera del supermercat: la gamma de sentiments humans és, en definitiva, molt poc variada, encara que ens sentim únics davant les nostres pròpies vivències.

Quines qualitats creu que van fer que Gent que tu coneixes guanyés el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions?

Penso que Gent que tu coneixes és un recull molt equilibrat; en ell podem trobar personatges diferents, situacions diferents, resolucions diferents, sempre dins d’un estil molt característic. Els relats són de vegades tràgics, amb circumstàncies que els personatges han d’afrontar, que els faran canviar i que no els permetran tornar a ser els mateixos; altres vegades, els relats destil·len un humor àcid, una visió irònica sobre personatges i situacions que ens fan somriure; per últim, un tercer conjunt de relats ens parla de personatges en situacions quotidianes que els cal resoldre. En aquest procés, aprendran alguna cosa de la vida, reflexionaran o es sorprendran.

Què va ser el primer que va pensar quan es va assabentar que el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions era seu?

Va ser una gran alegria, lògicament. Quan et presentes a un premi sempre ho fas perquè creus que tens alguna oportunitat però, al mateix temps, saps que has de competir amb altres autors que també estan convençuts de la seva obra. Quan saps que el jurat t’ha escollit a tu, experimentes una gran satisfacció, no només per aquesta vegada en què els coses han sortit bé, sinó també per les altres vegades on no has aconseguit reeixir; un èxit justifica tots els fracassos.

Dels llibres que ha escrit, podria escollir-ne un de preferit, el que per vostè destaca per sobre dels altres?

Això és com preguntar-li a una mare quin és el seu fill preferit. Crec que cada llibre té les seves qualitats i que tots són diferents.

Té algun llibre entre mans? Una futura publicació?

Estic preparant una nova novel·la, però encara està a les beceroles; li queda un llarg camí per recórrer o sigui que haurem d’esperar una mica per parlar-ne.

Pel que hem pogut veure, no s’ha dedicat exclusivament a escriure. La seva carrera professional també l’ha dut a col·laborar en premsa i revistes especialitzades, a publicar estudis, a fer de guionista i també de presentadora televisiva, entre d’altres. És l’escriptura el que més li agrada?

Sens dubte, sí. Sempre he treballat al món cultural i he après molt de totes les experiències en les que he participat; també m’he divertit, que és essencial a l’hora de treballar a gust. Però el que més m’interessa, sense cap mena de dubte, és escriure, potser perquè escriure em fa tremendament feliç.

Una última pregunta. Nosaltres som alumnes de l'assignatura de literatura universal. Quina obra creu que hauríem de llegir dins el programa de lectures d'aquesta matèria?

Jo us faria dues recomanacions: La campana de vidre, de Sylvia Plath, i Els papers pòstums del Club Pickwick, de Charles Dickens. 

Mar Granés i Elena Melendre (1r BAT)