dimecres, 3 de juny del 2015

Mercè Saurina: "La idea d'escriure no m'ha abandonat mai"

Mercè Saurina (Girona, 1966) és de Bàscara i fa de professora de català i llengües clàssiques a l'INS Vilablareix. Ha publicat, a l'editorial figuerenca Brau, una novel·la breu, Com llunes de Saturn (2013; finalista del premi Casero 2010), i un recull de contes, Entrades exhaurides (2015). A Pagès editors hi ha publicat la novel·la breu Rèquiem per a contrabaix (2104; premi Ciutat de Mollerussa 2013). Escriu també un blog a Internet: notesdevida.blogspot.com.es



Com vas saber que volies dedicar-te a l'escriptura? Si és que això s’arriba a saber... 
Crec que, més aviat, se sent, et surt… Vaig començar a escriure de petita: poemes de Nadal quan tenia 8 o 9  anys, moltíssimes cartes als amics, redaccions a l’escola on procurava esplaiar-me, poemes a l’adolescència… I després vaig començar a escriure contes.

Et va costar escriure la teva primera novel·la, Com llunes de Saturn?
Potser no queda bé dir-ho, però la vaig escriure per casualitat: vaig escriure un conte i em va sortir molt llarg, massa llarg; aleshores vaig decidir trenar-hi una història sobre l’exili que ja feia anys que volia escriure.

En què et vas inspirar per escriure-la?
Em vaig inspirar en la vida. Per una banda, la història de l’Alegria és una història d’amor no correspost (qui no té algun amor no correspost en la seva trajectòria vital?) i, per altra banda, la història d’en Grau, el pare de l’Alegria, és un relat sobre l’exili (tots tenim un avi, un besavi, algun familiar que va patir la Guerra civil i de tant en tant ens ha regalat pinzellades de les seves vivències), i l’espurna va sortir del que ens explicava el meu avi sobre la retirada.

D'on et surten les idees a l'hora de posar-te a escriure? 
De situacions quotidianes, és qüestió d’estar a l’aguait: una conversa a la sala d’espera d’un dentista, una mala experiència en un restaurant, una parella al pati de l’institut… Tot això encén la guspira i després el relat flueix.

Quins consells donaries a algú que vol ser escriptor o escriptora? 
No sóc gaire de donar consells, jo… Crec que cadascú ha d’anar trobant el seu camí. En tot cas, penso que primer de tot és important llegir, amb els ulls ben oberts i amb el cor ben disposat, deixant-te “tocar” per les paraules, i, sobretot, sobretot, tenir un gran respecte i una gran estimació per la llengua en la qual et vols expressar: es poden tenir magnífiques històries per explicar, però si no hi ha un base lingüística sòlida és molt difícil transmetre allò que realment vols fer arribar als lectors. Per tant, hi ha d’haver un treball previ en aquest sentit.

Si haguessis de triar entre ser professora o escriure, quina professió triaries?
Triaria escriure, sense pensar-m’ho gaire. I no perquè no m’agradi fer de professora, que sí que m’agrada, però quan sóc més feliç és quan estic immersa en qualsevol escrit: una narració, un article, una carta al diari… El mal és que no es pot viure d’escriure!

En qui et vas inspirar per crear la Lys, protagonista de la teva segona novel·la, Rèquiem per a contrabaix?
En dues persones molt properes a mi. Van viure històries força paral·leles en el 
mateix moment i vaig ser al seu costat… Em vaig sentir molt a prop i, de vegades, em sentia tan impotent com elles.

Tenen algun sentiment en comú Rèquiem per a contrabaix i Com llunes de Saturn?
Potser el sentiment de pèrdua, i de pèrdua extrema…

El teu últim llibre, Entrades exhaurides, és un recull de contes. Et sents més còmoda amb el conte o amb la novel·la? 
Jo tota la vida m’he sentit molt còmoda amb el conte, potser perquè escriure una novel·la requereix un temps llarg i continuat, i jo, per les meves circumstàncies personals, tinc la vida una mica fragmentada (feina, família, música…). Un conte el puc tenir tot al cap i en un parell de vespres en puc enllestir una primera escriptura, que després revisaré, poliré, “destil·laré”… També és veritat que en la novel·la tinc poca experiència, però una novel·la, en el meu cas, em pot arribar a estressar: arribo a tenir tantes interrupcions que, al final, aconsegueixo posar-me molt nerviosa.

D’on va sorgir l’idea de crear un blog personal? Creus que així és més fàcil arribar als lectors?
Primer vaig fer un blog de poesia, però no era obert al públic en general. Després vaig pensar que el que de debò tenia ganes de fer era escriure reflexions personals, a mena d’article, sobre algun fet acabat de viure que m’havia sorprès, entristit, o emocionat. Tant puc parlar d’un comentari que ha fet la meva filla petita com d’un trajecte en tren, o d’una cançó de Raimon que em ve al cap conduint per la Segarra… Darrerament, però, no hi escric gaire (el temps, ja ho he dit!). Sí que és veritat que els lectors, si llegeixen uns quants articles del blog, es poden fer més a la idea de qui sóc, com sóc, quines coses em preocupen i quines m’emocionen…

Tens pensat continuar escrivint? Tens alguna idea per al teu pròxim llibre?
La idea d’escriure no m’ha abandonat mai i crec que ara, a aquestes alçades de la vida, ja no gosarà fer-ho: és un mal vici que tinc… Fa escassament tres mesos vaig acabar una novel·la i ara està reposant mentre penso què n’he de fer (va molt bé agafar distància del que has escrit i després llegir-ho des de fora, com si no ho haguessis escrit tu). Per altra banda, també tinc encetat un recull de poemes que es va engrossint. Encara no tinc cap idea per al proper llibre, però segur que la vida em té alguna història reservada!

Quina obra afegiries al programa de literatura universal de Batxillerat?
No voldria pas tenir la responsabilitat d'escollir què ha de llegir un estudiant i què no, i haver de deixar obres fora de la llista... En tot cas, gosaré dir Crim i càstig, de Dostoievsky, perquè a mi me la van fer llegir a la vostra edat i em va impressionar molt a tots nivells. No la vaig llegir ni amb ulls d'adult, ni àvida de coneixements, ni tenint en compte futures intencions literàries, però em va transportar a una dimensió totalment desconeguda... Potser als joves d'ara els passaria el mateix que a mi (m'agradaria molt que els passés). Sempre més he estat agraïda a la professora que la va posar com a lectura obligatòria.

Laura Gómez i Azahar Sánchez (1r BAT)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada